COLECCION NOVELA NEGRA

Metge fracassat als mars polars i a l’Àfrica, ocultista sense clientela suficient a Alemanya, obligat per la necessitat, Sir Arthur Conan Doyle, després d’un seguit de publicacions sense gaire èxit en revistes, el 1888 irromp amb Estudi en escarlata en el relat de tipus detectivesc que el farà famós. Si bé en el moment de la seva aparició, Estudi en escarlata no va aconseguir un ressò esclatant, va atraure tot seguit l’atenció dels editors nord-americans.
Estudi en escarlata conté dos relats diferenciats. En el primer, després de presentar-nos les figures de Sherlock Holmes i el seu inseparable doctor watson, Conan Doyle planteja el cas de l’assassinat d’Enock J. Drebber, i les investigacions que porta aterme Sherlock Holmes. A la segona part, Doyle ens explica els antecedents del cas resolt per Holmes.

El gos dels Baskerville és la quarta i última novel·la, i també la història més coherent, de Sherlock Holmes. Es tracta d’un cas gens difícil de resoldre, en el qual es revela la identitat de l’assassí un cop recorreguts uns dos terços de l’obra. En ella es fa palesa la grapa de Sir Arthur Conan Doyle per fer sentir tot el terror i la solitud dels erms de Devon, revelats a través dels controbats sentiments del metge abstemi. A partir d’aquesta novel·la, Conan Doyle ja no escriuria més contes o narracions breus, però la parella formada per Holmes i el seu amic el doctor Watson encara perviuran en la seva literatura, fins i tot un sic a contracor del propi autor, que es veurà impel·lit a fer-los protagonistes de múltiples misteris i aventures.

Escrita en 1912, treinta años después de la creación de su "alter ego": Sherlock Holmes, El mundo perdido narra la singular expedición que forman los profesores Challenger y Summerlee, antagónicos y complementarios, enfrascados continuamente en discusiones del tipo de si las tribus que los rodean "emplearán un idioma polisintético de tipo mogol", lord John Roxton, aventurero, rentista y coleccionista de cabezas de león y otros trofeos, a quien no les gustaría "verse dentro de un caldero de agua hirviendo" y Malone, informador del Daily Gazette y narrador de esta aventura en busca del eslabón perdido.

El signe dels quatre, de Sir Arthur Conan Doyle (1859-1930), aparegué simultàniament a les edicions anglesa i nord-americana del «Lippincott's Magazine» del febrer de 1890, i el mateix any es publicà en llibre a Anglaterra —i a l'any següent als EUA.
Aquesta novel·la representa precisamente la consagració de Sir Arthur Conan Doyle com a narrador. Mary Morstan truca a la porta del 221 B de Baker Street per demanar ajut. Watson queda del tot fascinat per aquesta atractiva senyoreta, amb qui al final es casa. Miss Morstan és filla d'un capità de l'exèrcit de l'índia que havia desaparegut misteriosament deu anys abans i de qui no s'havia tornat a sentir a parlar des d'aleshores. Quatre anys després de la desaparició, Miss Morstan rep un regal anònim, una enorme perla brillant, i en toma a rebre una altra cada any a partir de llavors. Holmes i Watson l'acompanyen a una cita amb l'excèntric Thaddeus Sholto, germà bessó de Bartholomew Sholto i fill d'un comandant que havia estat només amic del capità Morstan a Londres. Holmes es posa en marxa per tal de trobar el tresor fabulós i aviat es veu compromès amb l'estrany Jonathan Small i Tonga. Una vegada més el lector català té la possibilitat de seguir i admirar Sherlock Holmes en les seves investigacions detectivesques. Unes investigacions guiades per l'estudi, el talent, l'observació i el raonament. Però també plenes de sorpreses i tenyides d'ironia.

Publicat el 1927, Els arxius de Sherlock Holmes posa punt final, amb les seves dotze històries, a l’obra completa (seixanta històries: quatre novel·les i cinquanta-sis contes) del perspicaç i irrepetible Holmes. Han transcorregut deu anys d’ençà de la publicació de Els darrers aplaudiments, i Sir Arthur Conan Doyle (1859-1930), a contracor, ha anat publicant en diferents revistes les aventures i habilitats del detectiu més famós de la història. Aventures en les quals el lector es troba amb elements que recorden altres històries ja resoltes: clients que li encarreguen que trobi persones desaparegudes (El soldat pàl·lid, Els tres Garridebs, El colorista jubilat), esclareixi obscures intencions d’estranyes personalitats (El client il·lustre, Els tres frontons, Thor Bridge, L’home que s’arrossegava, Shoscombe Oíd Place) i intervencions en casos que es mouen en el terreny del fantàstic (La cabellera de lleó, L’hostessa del vel) i una sorprenent història de vampirs (El vampir de Sussex).
Conan Doyle no va poder imaginar-se mai la dimensió social i cultural que el seu detectiu arribaria a tenir: estudis de semiòtica, clubs de lectors en els racons més insospitats, un museu en el domicili de Baker Street, frases habituals («Elemental, estimat Watson»), centenars de pel·lícules, etc. I si mai s’ho va imaginar devia pensar que els lectors de les seves novel·les (i de novel·la en general), a finals d’aquest mil·leni, segurament serien tan innocents, i se sentirien tan indefensos, com els personatges que acudien al despatx de Sherlock Holmes a aclarir uns misteris que per a una ment tan lúcida com la seva resultaven d’allò més molestos en la mesura que el feien arribar tard a una òpera de Wagner al Covent Garden, o él distreien de l’estudi de les arrels caldees en la llengua celta.

Un equip de científics, dirigits pel doctor Maracot, sòsia del professor Challenger (Les aventures del professor Challenger, col. L'Arcà, núm. 50), s'embarquen per fer una recerca amb la màxima discreció possible («ja que temia que algú altre se m'avancés») amb l'objectiu d'«arribar al fons de l'Oceà Atlàntic». Dintre d'una gàbia d'acer connectada al barco inicien el descens a les obscures profunditats oceàniques, però un pop gegant trencarà els cables i llançarà els protagonistes a una sèrie d'aventures i descobertes sorprenents, com ara la > lítica Atlàntida, la mateixa que el nostre gran poeta Verdaguer havia cantat èpicament més de cinquanta anys abans.
Sir Arthur Conan Doyle (1859-1930) va escriure L'abisme de Maracot (The Maracot Deep, 1929) al final de la seva brillant carrera d'escriptor, una obra en la qual demostra una vegada més la seva capacitat narrativa, ja que «cada escena adquireix una mena d'intensitat màgica» (Fernando Savater), i el seu gran do per a la inventiva. A això cal afegir-hi el fet que al cap de cinc anys de ser publicada aquesta novel·la es va inventar la batisfera, que el lector reconeixerà com l'artilugi de curiós disseny amb el qual el doctor Maracot i el seu equip, i nosaltres els lectors, inicien el seu viatge al món de la fantasia.

Amb els relats titulats Charles Augustus Milverton, Els sis Napoleons, Els tres estudiants, El pinça-nas d'or, El tres-quarts desaparegut, Abbey Grange i La segona taca es tanca la sèrie agrupada sota el títol El retorn de Sherlock Holmes, de la qual vam oferir el primer volum en el número 45 d'aquesta col·lecció.
En aquests relats Holmes continuarà amb el seu típic raonament i el seu procés de deducció, sorprenent com sempre el Doctor Watson i, per descomptat, els lectors, als quals proporcionarà fins i tot unes claus perquè, si ho volen, el puguin imitar.
En alguns dels darrers relats, Sir Arthur Conan Doyle ha anat introduint-hi reproduccions de textos cal- ligràfics, gravats i dibuixos que es complementen amb el text. No cal pas ser un Peirce — vegeu, si no, el llibre de Thomas A. Sebeok i Jean-Umiker-Sebeok, Sherlock Holmes i Charles S. Peirce. Un mètode de la investigació, publicat fa uns tres anys en traducció castellana— o, últimament, un Umberto Eco, per detectar intencions semiòtiques en els relats Zlel creador de Sherlock Holmes. Intencions que queden prou explícites en les xifres dels títols: sis, tres, dos (pinça-nas), tres-quarts i segona, i Abbey Grange i Charles Augustus Milverton, paraules de cinc, sis, set, vuit i nou lletres, respectivament. Tot plegat, però, no deixa de ser una simple deducció holmesiana: és al lector a qui correspon de fer altres deduccions, o simplement limitar-se al plaer de la lectura, lineal, d'aquestes divertides històries.

El 1917, dotze anys després de la publicació del seu últim llibre de relats. El retorn de Sherlock Holmes (núms. 45 i 48 d'aquesta mateixa col·lecció), Sir Arthur Conan Doyle recopila els últims vuit casos sota el títol d'Els darrers aplaudiments (His Last Bow), en clara referència a l'última sortida d'un actor Conan Doyle) a rebre els últims aplaudiments dels espectadors (els seus lectors) i anunciant-los la seva retirada, i prometent-los que en el futur no tornarà a aparèixer més en públic (fi de la sèrie Sherlock Holmes). Com sabem molt bé, però, la cosa no va ser pas així, ja que aquesta retirada definitiva no es produiria fins al cap de deu anys, en què nen fregaria la darrera part amb els Diaris de Sherlock Holmes.
En aquests relats —«Wisteria Lodge», «La capsa de cartolina» (on una dama rep una estranya capsa amb dues orelles a dins), «El cercle roig» (amb un estrany llogater que no surt de l'habitació i demana les coses per escrit), «Els plànols del Bruce- Partington» (sobre la desaparició dels plànols d'un submarí), «El detectiu moribund», «La desaparició de Lady Francés Carfax», «El peu del diable» i «Els darrers aplaudiments»—, Sherlock Holmes se situa, en algun cas, clarament en els límits de la llei, deixant de banda el fair play que se li suposa a un detectiu a les postrimeries victorianes. Premonició dels futurs detectius que actuaran segons el dictat de la seva consciència professional per damunt de les normes policials, Sherlock Holmes no dubta, i no ens ha pas d'estranyar a nosaltres més que a Watson, de crear proves noves quan creu que el seu client és innocent, o bé de manipular-les, si es tracta de castigar un culpable.